Ahir, dimarts, 11 de desembre, els Botones dels 70 i qualque infiltrat hem pujat a Sa Rateta (1.113 metres).
Encara no eren les 10 del mati quan hem partit de l'aparcament del Pla de Cúber, per el camí que ens hauria portat a Binimorat, si no ens haguéssim desviat cap a l'esquerra, fent el solc del torrent d'Almadrà, fins que l'hem travessat per iniciar la pujada cap a la vessant sud de la Serra de sa Rateta, on hem vist (i notat sobre la pell) el tebi sol d'aquest matí de finals de tardor.
La pujada ens ha portat al camí dels nevaters i hem començat amb les ziga-zagues d'aquest estil de camins. El sol ha deixat de ser tebi i ens hem llevat jerseis i xandalls, deixant els braços a l'aire... bé, en Pep Barceló´, ha continuat amb la jaqueta posada.
Hem arribat a dalt, i el sol ha desaparegut deixant pas als niguls (o boira) procedents del Puig Major. La gran panoràmica de Sa Rateta sobre els embassaments, s'ha vista emboirada per el moviment dels niguls.
La baixada cap el Coll des Cards ens ha fet patir molt per la manca de visió, el nigul seguia acompanyant-nos.
Una vegada trepijada la verda herba del coll, els niguls s'han esvaït i el soleiet tebi ha tornar a aparèixer.
Continuam baixant per la vessant nord de la serra en direcció al camí de Cúber a Binimorat.
Trobam una esplanada perfecte per dinar, acompanyats per un tebi sol, una temperatura agradable, una panoràmica indescriptible, i una banda sonora dels picarols de les ovelles.
En haver dinat, acabam la baixada i feim els cinc kilòmetres del camí cap a l'embassament, escoltant la meva veu : "i en arribar a Andratx ferà fosca negra".
Arribam als cotxes, després de 12.690 metres, cansats però satisfets amb noltros mateixos.
Ahir de la má de Jaume Vives, bona part de s'excursió es va fer per la finca pública des Galatzó, també passam per terrenys de la finca des Ratxo. Llevat del tram del camí de ses Planes i la síquia des Ratxo.
El safareig, també conegut com sa Bassa, emmagatzemava l'aigua que arribava per la síquia des Ratxo. Té planta rectangular, amb una longitud de 95,60 m.
Aquest sistema de canalització que arriba a la finca de Galatzó, possiblement d'origen andalusí, segons podem llegir a la Guia..., ve de la font des Ratxo «d’aigües subterrànies per drenatge que, després de proporcionar aigua a l’esmentada finca, es canalitza a través d’una síquia de 2 km que discorre paral·lela al camí que uneix la finca des Ratxo amb la finca pública de Galatzó. La síquia té un recorregut sinuós que es va adaptant a l’orografia del terreny fins a desembocar a una bassa, coneguda com sa Bassa, la funció de la qual és emmagatzemar l’aigua i redistribuir- la. De sa Bassa surten tres branques de síquies».
Avui sa Junta de Jubilats de B.M. ens hem reunit per començar una nova temporada, amb forces renovades!
SI VOLS VEURE TOTES SES FOTOGRAFIES, HAS DE PITJAR AQUI
Aquest dimarts, Els Botones dels 70 i qualque infiltrat hem deixat els cotxes al camí d'Es Cocons i hem pujat camí amunt per Cas Bergantet arribant, al cap d'una horeta al Planitjar, situat a 616 metres, on hem berenat.
En haver recuperat forces, hem continuat cami cap el sud, descobrint el pla de Ciutat: de Bellver a S'Arenal, i de Caubet aSon Reus. Hem pogut comprovar que un "Creuer", amarrat al port, és més gran que la Seu.
Un darrer esforç per pujar al cim, el Puig d'Aimaric (també anomenat de Marit, o d'Eimerit) que amb els seus 668 metres domina la part sud i llevant de l'illa. Podiem veure Cabrera.
Refeim les passes fins al Planitjar, amb els pins tan fotogènics. Allà hem trobat un grupet on hi anava en Jaume Vives. que havien de baixar per on nosaltres havíem pujar.
Continuam camí avall, aturant-nos només per collir bolets, que probablement el gendre de Jaume Serra, li dirà que pot tirar-los si no vol patir un mal de panxa.
Hem trobat un pou amb poal i abeurador, on ens hi hem retratat casi tots els excursionistes que avui hem anat a caminar per sa Comuna de Bunyola: Toni Calafat, Pep Barceló, Gonzalo Fernandez Rodado, Joan Fornes Barcelo, Jaume Aleñar, Pep-Lluís Ferrer, Damiá Real, Jaume Serra, Pedro Noceras Oliver, Miguel Gelabert Palou i Pere Coll Aguiló.
Avui a principis de la tardor, hem reprès la nova temporada d'excursions, per començar una volta molt guapa amb sol i vent, a la vorera de la mar, de S'Estanyol a Vallgornera.
Per ser el primer dia hem acabat agotats i hem hagut de aturar al Club Nàutic de s'Estanyol a recuperar forces.
SI VOLS VEURE TOTES SES FOTOGRAFIES HAS DE PITJAR AQUI
SI VOLS VEURE UN PETIT VIDEO, HAS DE PITJAR AQUI
Arribam amb els cotxes a la urbanització des Verger, passada la Posada del Marqués, des d'on iniciarem el nostre recorregut d'avui.
Tenim intenció de recórrer el Pla de Sobremunt i tornar al lloc de sortida.
Superant el pas des Cego, o de s'Ego, sembla que no està molt clara la tomonimia.
Un piscolabis ve molt bé després del primer esforç.
Damunt es penyal de Terretes fem una breu aturada per recuperar l'alè.
Disfrutam de vistes del Pla de Sobremunt
El Pla de Sobremunt està farcit de ranxos de carboner.
Al Pla de Sobremunt i a la recerca del pas de na Lluïsa.
Arribats als talls penya-segats, ens feim sa foto de grup i continuam la marxa.
Cap a l'esquerra arribarem al pas de na Luïsa. Cap a la dreta davallarem per sa coma de ses Edges.
Ses cases de cas Metge destaquen abaix.
Finalment per un tram de carretera arribam fins al cotxe i ens dirigim al Restaurant que ens esperava un suculent dinar.
SI VOLS VEURE TOTES SES FOTOGRAFIES, HAS DE PITJAR AQUI
Desaparece el último montepío.
Cierra la antigua sociedad de socorros Arrabal de Santa Catalina tras 123 años dedicada a ayudar a los trabajadores del barrio.
La nostalgia de lo que fue y no puede seguir siendo se desprende de las palabras de Llorenç Gil, el socio número 6. "Me apuntó mi padre cuando era niño. Mi abuelo también era socio. Yo jugaba al futbolín, al pimpón y los sábados había baile y me animaba con la raspa". Nació en la calle Caro hace 77 años y ahora, en esa misma vía aunque muy diferente a la de su infancia, acaba de cerrar el último local del Montepío de Previsión Arrabal de Santa Catalina. Era la única sociedad de socorros que quedaba en Ciutat (convertida en asociación) tras la desaparición de la Protectora y la Asistencia Palmesana. Sin embargo, como ocurrió con las demás, el declive y las deudas han hecho inviable la continuidad de la entidad social fundada en 1894.
En menos de dos décadas, ha perdido tres cuartas partes de sus asociados y "más de la mitad del centenar inscrito hasta el final no estaba al corriente de sus cuotas, de solo 30 euros anuales", detalla el secretario, Miquel Coll. De ahí que la última asamblea general haya aprobado la disolución del montepío. "Los socios se han ido muriendo poco a poco –la media de edad supera los 70 años– y no hay relevo generacional". A ello se suman los problemas financieros que arrastraban desde la última etapa en la antigua sede de la calle Fàbrica, cuando dejaron de llegar las subvenciones del Consell, por lo que "era inasumible seguir", tal como explica.
El histórico local, inaugurado en 1931, acabó con "un alquiler desorbitado", por lo que en 2012 tuvieron que marcharse –ahora es un restaurante– y así comenzó el principio del fin. En la modesta sede de la calle Caro continuaron con algunas actividades, como gimnasia, danzas del mundo y coro, además de excursiones y conferencias de vez en cuando. Tampoco faltaron las partidas y campeonatos de cartas, dominó y bingo, ni los días de fútbol para ver al Mallorca, pero ya no era como en los buenos tiempos de la sede de Fàbrica.
Otros t�iempos
"Los catalineros íbamos a hacer el vermú o a pasar la tarde, era como nuestra casa", en palabras de Gil. Para el presidente desde 2006, Llorenç Sabater, que ahora está enfermo, el Montepío era "como una familia", resumió en un reportaje anterior. Y el que fuera el anterior presidente, Julià Monserrat, ya destacó en 2002: "Solo subsiste porque le tenemos cariño". Casi dos décadas después, siguen apreciando esta entidad, aunque no es suficiente, porque la razón de ser de las sociedades de socorros mutuos se perdió con la llegada de la Seguridad Social en los años 40.
A principios del siglo XX, en sus tiempos de mayor esplendor, el número de socios superaba los 1.200 y tenían derecho a médico de cabecera, dentista, oculista, practicante, comadrona y hasta servicios funerarios. El trabajo gratuito de muchos profesionales permitió que la iniciativa saliese adelante. Fue impulsada por un grupo de obreros y pescadores de Santa Catalina a semejanza de los montepíos de otras ciudades y los primeros años estuvo en un local de la calle Cerdà para luego pasar a Can Ripoll y Fàbrica.
Al crearse la Seguridad Social, la entidad se fue reconvirtiendo paulatinamente en un club social donde se hacía teatro, zarzuela, baile, juegos de mesa, etc. Era el lugar de encuentro después del trabajo y el fin de semana, donde muchos socios conocieron a sus parejas, por lo que el Montepío permanecerá en el recuerdo.
