En els últims 50 anys, el nostre estil de vida familiar va canviar dràsticament com a conseqüència d'un nou sistema de producció. La inclusió de la dona en el circuit
laboral va fer que els dos pares s'absentin de la llar per llargs períodes creant com a conseqüència l'anomenat "síndrome de la casa buida".
El nou paradigma va implicar que molts nens quedassin a càrrec de persones alienes a la llar o en institucions. Aquesta terciarització de la criança es va estendre i va
naturalitzar a moltes llars.
Alguns afortunats encara poden comptar amb els seus padrins per cobrir moltes tasques: la protecció, els trasllats, l'alimentació, el descans i fins a les consultes
mèdiques. Aquests privilegiats nins tenen pares de pares i ho celebren triant tots els apel·latius possibles: padrí, abu, àvia / o nona / o Bobe, zeide, tata, iaia / o opi,
oma, bava, avis, lala, bata, o pel seu nom, quan la coqueteria ho exigeix.
Els padrins no només cuiden, són el tronc de la família estesa, la qual aporta una cosa que els pares no sempre s'albiren: pertinença i identitat; factors
indispensables en els nous brots
La majoria dels padrins sent adoració pels seus néts.
És fàcil veure que les fotos dels fills van sent reemplaçades per les d'aquests. Amb aquest senyal, els pares descobreixen dues veritats: que no estan sols en la
tasca i que han entrat en la seva maduresa.
El abuelazgo constitueix una forma contundent de comprendre el pas del temps, d'acceptar l'edat i l'esperable vellesa.
Lluny de apesarar, senten al mateix temps una altra certesa que supera les anteriors: els néts signifiquen que és possible la immortalitat.
Perquè en ampliar la família, ells perllonguen els trets, els gestos: estenen la vida. La batalla contra la finitud no està perduda, s'il·lusionen.
Els padrins miren diferent. Com solen no veure bé, usen els ulls per a altres coses. Per opinar, per exemple o per recordar.
Com sempre estan pensant en alguna cosa, se'ls humiteja la mirada; de vegades tenen por de no poder dir tot el que volen.
La majoria té les mans suaus i les mouen amb cura. Van aprendre que una abraçada ensenya més que tota una biblioteca.
Els padrins tenen el temps que se'ls va perdre als pares; d'alguna manera van poder recuperar-lo. Llegeixen llibres sense compromís o expliquen històries de quan
ells eren nois. Amb cada paraula, les arrels es fan més profundes; la identitat, més probable.
Els padrins construeixen infàncies, en silenci i cada dia. Són incomparables còmplices de secrets. Malcrien professionalment perquè no han de donar compte a ningú
dels seus actes. Consideren, amb autoritat, que la memòria és la capacitat d'oblidar algunes coses. Per això no recorden que les mateixes gràcies dels seus néts les
van fer els seus fills. Però llavors, no les veien, de tan preocupats que estaven per educar-los. Alguns encara saben jugar a coses que no s'endollen.
Són persones expertes en dissoldre angoixes quan, per una discussió dels pares, el nen sent que el món s'ensorra. El menjar que ells serveixen és la més rica; fins i
tot la comprada. Els padrins fan olor sempre a padrí. No és pel perfum que fan servir, ells són així. O no recordem el seu aroma per sempre?
Els nins que tenen padrins estan molt més a prop de la felicitat. Els que els tenen lluny, haurien de procurar un, sempre hi ha bona gent disponible.
Finalment, perquè sàpiguen els descreguts:
Els padrins mai moren, només es fan invisibles.
